Quan t’arriba a casa un programa amb més d’un centenar de propostes presencials d’arts escèniques i una quarentena de digitals, condensades en poc més de 2 mesos, que són les xifres que es maneguen en l’edició d’enguany de Temporada Alta, és lògic que hom se senti abassegat. A més, el perill de quedar-se sense entrades per als espectacles amb més requesta és un dels altres condicionants a l’hora d’afrontar la compra d’entrades, que s’ha de fer efectiva a un o dos mesos vista, la qual cosa obliga a una certa planificació. El nostre consell: mireu i remireu, agafeu referències, investigueu per internet, feu recerca a youtube, llegiu crítiques o prèvies, consulteu amb els vostres prescriptors de capçalera, afineu molt amb les dates i llavors feu les compres necessàries. És bo barrejar allò que sabem que serà una aposta segura, que ens agradarà, amb la descoberta, que no vol dir anar a cegues però sí que entranya un cert risc. Una darrera cosa abans de les nostres propostes: les estrenes, encara que sigui de companyies o intèrprets que ja coneixeu, són com melons sense obrir. Aquestes són les 12 propostes, essent conscients que hi ha absències que poden resultar fins i tot doloroses i obviant alguns dels espectacles dels “molt teatreros”:
Foto: Sílvia Poch.
Oncle Vània
Oskaras Koršunovas és un habitual de Temporada Alta des que el 2011 hi portés Miranda, la seva particular versió de La tempesta. Des de llavors ha portat, a Girona o Salt, Hamletas, La gavina o Casament (Vestuvés), entre d’altres. Enguany, però, no ve amb la seva companyia, sinó que serà el responsable de la posada en escena de L’oncle Vània, de Txèkhov, amb un repartiment format per grans intèrprets de l’escena catalana com Ivan Benet, Raquel Ferri, Anna Güell, Julio Manrique, Lluís Marco, Carme Sansa i Júlia Truyol. Aquesta és una coproducció del festival, que posa en pràctica la fórmula de barrejar talent estranger amb talent català, com en altres ocasions, amb resultats notables com ara Davant la jubilació (Krystian Lupa), La neta del senyor Linh (Guy Cassiers) o Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard) (Gabriel Calderón).
Foto: Richard Haughton.
Bells & Spells
Dos dels espectacles més màgics i sorprenents d’aquests 30 anys de Temporada Alta tenen una mateixa protagonista: Aurélia Thierreé Chaplin (L’oratorio d’Aurélia i Murmures des murs). Encara és inoblidable l’escena d’un tren de joguina travessant literalment el ventre de la intèrpret. Enguany torna al festival gironí amb Bells & Spells. Es tracta de teatre visual, de moviment i objectes. Els penjadors es converteixen en un drac, la porta en una màquina de sortilegis i el paper pintat en un vestit de princesa. Aquest és el món poètic i màgic d’Aurélia, una cleptòmana que sobtadament es veu sota el domini dels objectes animats que va agafar “prestats”. Victoria Thierrée Chaplin torna a crear un univers surrealista ple de meravelles i humor per a la seva filla Aurélia. Una figura elegant i etèria que es mou per aquest espai sense regles conegudes, ballant
sola o en companyia del performer Jaime Martínez.
Foto: Sílvia Poch.
“La Feísima”
El títol sencer d’aquesta peça de la companyia La Calòrica és, concretament, Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, però és més coneguda pels membres de la companyia i el públic més fidel com “La Feísima”. Va ser el treball de graduació a l’Institut del Teatre, ara fa més de 10 anys, dels membres de la companyia barcelonina, que ara triomfa amb De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda. Tots els espectacles de La Calòrica tenen trets que fan que la companyia tingui una veu pròpia: la caricaturització del món, una càrrega crítica remarcable, un meravellós sentit de l’humor i una comicitat irrenunciable. Mestres de la farsa, aquesta obra és un sagnant esperpent entorn dels molt catòlics Ferran i Isabel.
Foto: Temporada Alta.
Leyendo Lorca
Un dels aspectes positius de l’estranya edició del festival de l’any passat a causa de la pandèmia va ser un dels espectacles emesos en directe per flux de dades, el que va protagonitzar l’actriu Irene Escolar, que ja havia encandilat el públic gironí en un parell d’ocasions anteriors, amb menció especial pel Vània d’Àlex Rigola. Escolar va oferir un recital poètic al Teatro de la Abadía, una lectura en viu sobre la qual la mateixa actriu explica: “En un moment de tant desassossec, he sentit la necessitat de tornar a l’emoció de la paraula en estat pur, sense artificis, deixar-me emportar per l’impuls lorquià per comprendre el misteri que ens envolta”. Un senzill homenatge a Federico García Lorca.
Foto: Francesc Meseguer.
Acorar
Aquest espectacle és, possiblement, el que més vegades s’ha programat en la història de Temporada Alta. Realment, s’ho val. Aquest monòleg, escrit i interpretat per Toni Gomila i dirigit per Rafel Duran, es va estrenar l’any 2011 i, des de llavors, ha estat present gairebé cada any en la programació del festival. Es tracta d’un monòleg sobre la Mallorca rural i els seus costums ancestrals. Una metàfora sobre la identitat que s’esvaeix i la preservació de la llengua, a través de la litúrgia de les matances. Acorar ha esdevingut un veritable fenòmen, recolector de premis, objecte d’un documental (es projectarà durant el festival al Cinema Truffaut) i amb un públic molt fidel que repeteix una vegada i altra.
Foto: Alejandro Ardilla.
N’imPORTE quoi
Leandre Ribera és, sense dubte, un dels millors clowns d’Europa. La virtuosa barreja de gest precís, humor absurd i poesia que fa 30 anys que mostra arreu del món ha donat com a fruit espectacles meravellosos, a vegades en solitari, a vegades excel·lentment acompanyat per grans artistes, com ara Claire Ducreux o la companyia La Tal. A N’imPORTE quoi Leandre s’envolta de quatre pallassos amics -Andreu Sans, Cristina Solé, Laura Miralbés i Pere Hosta– i una porta. Es tracta d’una estrena, d’un espectacle sense text, sense límits, sense ordre, desbordant de tonteries i en què, per tant, tot es possible.
Foto: David Espinosa.
Conferencia espectacular
David Espinosa és un dels creadors contemporanis més interessants del teatre d’objectes. La seva capacitat per explicar històries a través dels objectes, sobretot tota mena de ninots i figures, és sorprenent, ja sigui manipulant-los ell mateix, com és el cas, ja sigui fent que el públic hi interactuï. Conferencia espectacular és una classe magistral sobre les avantguardes escèniques europees i, al mateix temps, és un viatge biogràfic pels creadors que Espinosa estima i en reconeix la influència. La màgia de veure reproduïts amb no res fragments d’obres de Carles Santos, La Fura dels Baus, Pina Bausch o La Zaranda, entre d’altres.
Foto: Alfred Mauve.
Sonoma
Finalment. L’any passat aquesta peça de la Veronal, amb la qual una companyia catalana ha actuat per primera vegada en la història al Palau dels Papes en el marc del Festival d’Avinyó, ja estava programada, però la pandèmia en va evitar la representació i es va haver de transmetre a través del flux de dades. Si li calia un espectacle de consagració a Marcos Morau i La Veronal, sembla que és aquest, que trenca amb el seu personal llenguatge coreogràfic. Morau treballa amb els límits de la realitat i els somnis amb cants tradicionals, exorcismes i ritmes hipnòtics, entre els rituals ancestrals i la modernitat. Tot cosit amb el món de Luis Buñuel, tambors de Calanda inclosos, i el surrealisme.
Foto: Felipe Mena.
Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard)
La combinació de talent de creadors forans amb el talent d’artistes catalans, en ocasions té resultats brillants. Història d’un senglar és un d’aquests casos, ja que ha produit un dels millors espectacles del teatre del nostre país dels darrers anys. El dramaturg i director uruguaià Gabriel Calderón, que es va inspirar en el Ricard III de Shakespeare per escriure aquest text, treballa amb un incomensurable Joan Carreras, que ofereix un tour de force brillant. Un actor mira de construir el Ricard III i en el procés comencen a aflorar les afinitats entre el personatge i l’intèrpret. A mesura que s’entrellacen les seves històries de vida, la relació entre l’actor, el personatge i l’espectador esdevé cada vegada més estreta. Un imperdible.
Foto: Sílvia Poch.
Els àngels no tenen fills
La insubstituible Sala La Planeta de Girona ja fa uns anys que va encetar el seu cicle de teatre verbatim, una aposta compromesa, un tipus de teatre documental, amb fruits remarcables com No m’oblideu mai, Serà el nostre secret o Mili KK, sobre temes de rellevància social que generen o han generat tota mena de controvèrsia. Els àngels no tenen fills posa el focus en una d’aquestes qüestions que sembla que no existeixen: els drets sexuals i reproductius de les persones amb diversitat funcional. Aquest tema dialoga amb un dels muntatges de més èxit de la darrera temporada del TNC, Mare de sucre. La dramaturga i directora és la mateixa, Clàudia Cedó, i dos dels protagonistes, també, Marc Buxaderas i Andrea Álvarez. Es plantegen preguntes que una gran majoria del públic no s’ha fet fins ara i, posteriorment, en acabat, es produeix un debat amb els membres de la companyia i especialistes que resulta revelador.
Foto: Temporada Alta
La mala dicció
Un altre dels creadors més remarcables del país, Jordi Oriol, també un habitual del festival, ha fet de Shakespeare el seu particular pati de jocs escènics, sol o acompanyat per un altre iconoclasta: Xavier Albertí. Amb ell com a director, Oriol va fer els brillantíssims Amlet i la caiguda de l’H, L’empestat i ara clouen la trilogia amb La mala dicció, sempre inspirant-se en Shakespeare (Hamlet, La tempesta i Macbeth, respectivament). La mala dicció es titula així tot jugant amb el tòpic de la malastrugança que arrossega Macbeth, de la qual n’és una relectura. L’objecte de la peça és la il·lusió de la llibertat que ofereix el miratge de dominar el món amb el nostre sistema capitalista.
Informació de servei: La venda d’entrades per als espectacles de Temporada Alta comença el dimarts 7 de setembre amb la venda preferent per a mecenes del festival i els socis d’El Club de la Ciutat Invisible. El dia 9 comença la venda general al web i a taquilles. En aquest primer dia de venda general s’ofereix un horari presencial intensiu de les 9 a les 15h al Teatre Municipal de Girona amb 5 taquilles simultànies i al Teatre de Salt.
Imatge destacada: Sonoma, de La Veronal. Foto: Anna Fàbrega.
La entrada Què s’ha d’anar a veure de Temporada Alta 2021? Us fem 12 propostes aparece primero en Som Cultura.
